Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d’angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d’un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l’enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l’espai d’història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.
treball: I amb el somriure, la revolta. Lletra: Miquel Martí i Pol
Com si fos un fil, un fil llarg i prim que teixint-se d'enyor m'uneix sempre al teu cor. És només un fil, potser fràgil, però sempre fàcil per tenir-te dintre meu tan a prop com tan absent... No ha d'esborrar el temps ni un sol traç de tants sentiments per tu, ni podrà l'oblit trencar el fil que tibant-me em lliga a tu. Jo t'espero... i t'espero... Llenço a les estrelles un cant pel teu record més dolç ara que es més possible el món que somniaves encara adolescent, i les ferides que t'han fet... i les ferides que tu has fet... cuso amb aquest fil. Sempre queda un fil, un fil llarg i prim que per tendre és tan tens que per minse es fa immens. Només aquest fil, potser fàcil però sempre fràgil per sentir-te dintre meu, tan a prop i tan absent... Queda sempre un fil...
sempre ens quedaran eixos moments que compartirem escoltant tots els que ens agradaren i tots aquells que descobrirem junts...
Miro el instante que ha fijado la fotografía, ríes con la timidez de quien le avergüenza la risa. Quince años que sujeto entre mis brazos al compás del último disco robado. Nada queda en ese trozo de papel, todo es alquimia; veo que es la prueba más veraz de que todo es mentira. Esos rostros ya no llevan nuestros nombres, son dos máscaras perdidas en la noche, pero, queda la música...
Siento que ese tiempo que se fue no ha sido nunca nuestro, como cuando te miro y no logro recordar tu cuerpo; no eras tú aquella insolencia de latido que encendía mis deseos más prohibidos. Creo que tú y yo no somos más que dos desconocidos, otros, dos extraños que en el tiempo se han hecho asesinos de esos dos niños de la fotografía que, abrazados, van bailando por la vida, pero, queda la música...
